Mirar Narrar

El formiguer

Hi ha un formiguer, amb 6.000.000.000 de formigues, hi ha la reina amb la seva cord, els deixebles i els súbdits. Tots en grans espais, alimentats i sense preocupacions , al canviar de sala veus les formigues treballadores recolzant-se les unes amb les altres, petin, suant i esforçant-se, porten el menja a la reina.

Al sortí del formiguer cap d’elles sap que hi ha. Sen adonen conte que hi ha aigua, llum, plantes... creuen que es una oportunitat per emprendre els seus camins soles sense dependre de ningú, però a l’hora que anaven descobrint coses també trobaven el dolor el patiment el sofriment. van veure que havien de tornar, no podien viure soles, sense ningú, i van torna a enpendre el camí cap el formiguer en arribar no hi van trobar res, estava destrossat, desolat la reina sen via anat i les cambres estaven buides, ales hores van trobar la soledat. no van trobar ningú i la soledat les va trobarà elles les formigues no sabien que passava i es van espantar, van veure les cambres inferiors inundades, les pluges torrencials so havent endut tot elles no eren ningú soles, es van na pensin, com una flor al pas del temps, sense comprendre la seva situació es van na morin desde la reina fins l’últim criat i el formiguer va queda abandonat. el formiguer és la terra i les formigues les persones i si no som capaços d’aconseguir que el formiguer, la terra, sigui un puesto de pau per tothom, tothom te dret a gaudi i ningú a sofrir.

rafel.ramon.jané